48 aniversario de la R.A.S.D.
27 Febrero 1976
27 Febrer 1976
Reproducimos y nos hacemos eco del manifiesto del nacimiento de la R.A.S.D.
48 años de miseria intelectual y vital
El día 27 de febrero del 1976 fue proclamada la República Árabe Saharaui Democrática, en Bir Lehlú, Sáhara Occidental.
Desde entonces han pasado muchos años, cuarenta y ocho! y muchas cosas. Sobre todo muchos éxitos en la lucha por los derechos del pueblo saharaui, éxitos del POLISARIO, de su ejército, de la RASD, del movimiento internacional de solidaridad con el pueblo saharaui, y no podemos olvidar -y celebrar- los éxitos de la resistencia de la población civil saharaui, que sufre la represión genocida en los territorios ocupados por el Marruecos.
Pero, también han sido cuarenta y ocho años de ver, de comprobar, con impotencia y rabia, como, básicamente, los derechos humanos son papel mojado frente a los intereses de dirigentes sin escrúpulos de nuestros países “democráticos”.
De ver cómo han pasado.
48 años de guerra, de limpieza étnica, de expolio, de genocidio, con el consiguiente exilio y los consiguientes refugiados.
48 años sin poder ver los familiares exiliados.
48 años sin poder volver a casa de sus padres y poder visitar los familiares, sin poder visitar los cementerios donde están tus antepasados.
48 años de menosprecio cínico, de ponerse medallas fatuas de ser quienes más han hecho –desde la Moncloa- por los refugiados saharauis. De ponerse medallas hipócritas y de salir en la foto de la solidaridad. De una solidaridad que solo sirve para alargar la agonía de los refugiados, para alargar la opresión sobre los saharauis habitantes de los territorios ocupados. Cuando lo que hace falta es la descolonización y la autodeterminación del Sáhara.
48 años de despreocupación, de mirar a ninguno otro lado, por parte de los dirigentes españoles, responsables de llevar a cabo la descolonización del Sáhara. De ejercicio de desmemoria, de borrar y de reescribir la historia. De Ministerio de la Verdad.
48 años en complicidad con el genocidio marroquí.
48 años de genuflexión al chantaje marroquí.
48 años de una corrupción que consiste en vivir en una burbuja de yupi, ignorando incluso aquello que demanda la propia militancia, la libertad para el pueblo saharaui, tergiversándolo con el diseño de una solución a medida del Marruecos.
48 años de bloqueo de las resoluciones de la ONU.
48 años de esconder la cabeza bajo el ala, tergiversando aquello que la ONU dice… sin querer reconocer dos cosas: que el Reino de España está en la ONU, en cuanto que es miembro; y, sobre todo, que el Reino de España es la potencia administradora responsable de la descolonización, todavía pendiente, del Sáhara Occidental.
48 años de comprobar cómo hay una clase especial de turistas: cargos públicos que van de turismo a los “exóticos” campamentos de refugiados saharauis.
48 años de comprobar cómo es de corta la solidaridad de algunos políticos. No va mas allá de los pelos de la propia nariz!
48 años de ver políticos y cargos públicos que olvidan, tan rápidamente como es debido, por no salir de la foto!, aquello que dijeron, que prometieron. Aquello a que se comprometieron, ante la historia, algunos! Otros anteponiendo la absolución de la historia! Otros, ni esto!
48 años de ver cómo el compromiso, en el buen sentido de la palabra, muchas veces se lo lleva el viento!
48 años de Adolfo Suárez González, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González Márquez, José María Aznar López, José Luís Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy Brey, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, y de las confluencias respectivas, de líderes que en la calle berrean por el Sáhara y en el despacho no pasan de hacer un tuit para explayarse de la enésima violación de los derechos humanos en el Sáhara. Todos estos son responsables y cómplices del genocidio. Coronados por Mohamed VI y Felipe VI, los responsables últimos.
Salvador Pallarés-Garí
Presidente de ACAPS la Safor, miembro de MoVAPS
Reproduïm i ens fem ressò del manifest del naixement de la R.A.S.D
48 anys de misèria intel·lectual i vital
El dia 27 de febrer del 1976 va ser proclamada la República Àrab Sahrauí Democràtica, a Bir Lehlú, Sàhara Occidental.
Des de llavors han passat molts anys, quaranta-vuit! i moltes coses. Sobretot molts èxits en la lluita pels drets del poble sahrauí, èxits del POLISARIO, del seu exèrcit, de la RASD, del moviment internacional de solidaritat amb el poble sahrauí, i no podem oblidar -i celebrar- els èxits de la resistència de la població civil sahrauí, que pateix la repressió genocida als territoris ocupats pel Marroc.
Però, també han sigut quaranta-vuit anys de veure, de comprovar, amb impotència i ràbia, com, bàsicament, els drets humans són paper mullat front als interessos de dirigents sense escrúpols dels nostres països “democràtics”.
De veure com han passat.
48 anys de guerra, de neteja ètnica, d’espoli, de genocidi, amb el consegüent exili i els consegüents refugiats.
48 anys sense poder veure els familiars exiliats.
48 anys sense poder tornar a cals pares i poder visitar els familiars, sense poder visitar els cementeris on hi ha els teus avantpassats.
48 anys de meninfotisme cínic, de posar-se medalles fàtues de ser qui més ha fet –des de la Moncloa- pels refugiats sahrauís. De posar-se medalles hipòcrites i d’eixir en la foto de la solidaritat. D’una solidaritat que només serveix per allargar l’agonia dels refugiats, per allargar l’opressió sobre els sahrauís habitants dels territoris ocupats. Quan el que hi cal és la descolonització i l’autodeterminació del Sàhara.
48 anys de despreocupació, de mirar cap un altre costat, per part dels dirigents espanyols, responsables de dur a terme la descolonització del Sàhara. D’exercici de desmemòria, d’esborrar i de reescriure la història. De Ministeri de la Veritat.
48 anys de complicitat amb el genocidi marroquí.
48 anys de genuflexió al xantatge marroquí.
48 anys d’una corrupció que consisteix a viure en una bombolla de iupi, ignorant fins i tot allò que demanda la pròpia militància, la llibertat per al poble sahrauí, tot tergiversant-ho amb el disseny d’una solució a mida del Marroc.
48 anys de bloqueig de les resolucions de l’ONU.
48 anys d’amagar el cap sota l’ala, tergiversant allò que l’ONU diu… sense voler reconéixer dues coses: que el Regne d’Espanya és l’ONU, en tant que membre; i, sobretot, que el Regne d’Espanya és la potència administradora responsable de la descolonització, encara pendent, del Sàhara Occidental.
48 anys de comprovar com hi ha una classe especial de turistes: càrrecs públics que van de turisme als “exòtics” campaments de refugiats sahrauís.
48 anys de comprovar com és de curta la solidaritat d’alguns polítics. No va més enllà dels pèls del propi nas!
48 anys de veure polítics i càrrecs públics que obliden, tan ràpidament com cal, per no eixir de la foto!, allò que van dir, que van prometre. Allò a què es van comprometre, davant de la història, alguns! D’altres avantposant l’absolució de la història! D’altres, ni això!
48 anys de veure com el compromís, en el bon sentit de la paraula, moltes vegades se l’endú el vent!
48 anys d’Adolfo Suárez González, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González Márquez, José María Aznar López, José Luís Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy Brey, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, i de les confluències respectives, de líders que al carrer bramen pel Sàhara i al despatx no passen de fer un tuit per plànyer-se de l’enèsima violació dels drets humans al Sàhara. Tots aquests són responsables i còmplices del genocidi. Coronats per Mohamed VI i Felipe VI, els responsables últims.
Salvador Pallarés-Garí
President d’ACAPS la Safor, membre de MoVAP
